ENTREVISTA / RAMON PASTORET, HORA NOVA 26/1/07

PRESIDENT DEL CLUB BÀSQUET ESCOLÀPIES DE FIGUERES

"Fruit del nostre creixement s'ha fet palès que les instal·lacions que hi ha són insuficients"

Ramon Pastoret té 54 anys i compleix la seva cinquena temporada com a president del Club Bàsquet Escolàpies, entitat a la qual s'hi va incorporar dos anys abans com a tresorer de la junta. En aquesta en­trevista, Pastoret repassa l'actualitat del club i fa referència a un dels principals problemes de futur, la falta d'instal·lacions esportives.

 

-Enguany se celebra el desè aniversari de la fundació del Club Bàsquet Escolàpies. Quines dificultats com­por­ta presidir una entitat com aquesta?

- No comporta massa dificultats, però en deu anys tens moments de tot. Uns en els quals estàs molt content i tens satisfaccions, d'altres en què tens enrabiades i disgustos, i d'altres en els quals et sembla que no te'n sortiràs, sobretot quan comença la temporada i veus que et falten moltes coses. Però haig de reconèixer que no és extraordinàriament difícil, sobretot si tens un grup de gent que t'ajuda. I ara hem aconseguit ésser un grup –poc nombrós, potser ho hauria de ser una mica més– en el qual la gent està molt involucrada i que treballa molt, i això és el principal.

 

- Què ha canviat? Com ha evolucionat el club?

- Estem intentant que canviin les coses, ja que no ho han fet totes les que voldríem. El club va néixer arran de l'Escola­piada, una trobada de bàsquet que cada any organitzen les Escoles Pies de Catalunya. Fa deu anys es va fer a Figueres, i es van preparar dos o tres equips perquè poguessin jugar contra els equips que venien. Es va fer amb molta il·lusió, gràcies a uns pares molt engrescats, del món del bàsquet. Després de l'Escolapiada, els pares pensen que val la pena seguir amb els nanos que havien entrenat i preparat, i que havien fet un bon paper. Així que el juny del 97 es va federar el club. Cal dir que l'escola ja tenia tradició de bàsquet, havia tingut equips quan es jugava al camp de La Casera, i la Roser Llop va començar a jugar aquí, a les Escolàpies. Per tant, el que es va fer en aquell moment va ser reprendre aquest camí, en­grescats per l'Escolapiada. Sota l'empenta d'Anna Guirado i Josep Alegrí, i amb més gent de l'escola, es van federar dos equips. A partir d'aquí, cada any n'hi han hagut més. El fet que avui hi hagi onze equips –sis femenins i cinc masculins, amb 135 jugadors– no arriba de manera sobtada, sinó de mica en mica i creixent des de sota. Va ser bàsica la creació de l'escola de bàsquet, fa uns sis o set anys. Els petits començaven abans a primer de Primària, però aquest any ho fan a P5. Quan arriben a l'edat de ser preminis, federem els que volen seguir. Això ens permet tenir una base molt gran. Si fem les coses bé, cada any ens pugen dos equips per sota, un mini masculí i un mini femení. A l'escola tenim 120 nens federats.

 

- L'objectiu passa per tancar el cicle i completar tots els equips?

- És molt difícil, però ho anem fent de mica en mica. Som el club amb més equips femenins de l'Alt Empordà, però ens costa més amb els nens, ja que el futbol té molta tirada. Per això hem començat a P5, ja que ens trobàvem que hi havia nens que jugaven a futbol i, tot i tenir aptituds per al bàsquet, no els podíem desenganxar del futbol. Hem fet la prova i tenim un grup molt important, de 20 o 25 nens. Fa molta gràcia veure'ls, ja que gairebé no saben botar la pilota. Estan a l'escola de bàsquet dos dies a la setmana.

 

- El club funciona de forma independent, però lògicament depèn del col·legi Paula Montal. Com és la relació amb l'escola?

- És bona. El col·legi ens deixa llibertat total, i tenim identitat pròpia, tant ju­rídica com administrativa. A la junta hi ha un representant de l'escola i un de l'associació de pares, així com els membres de les diferents àrees, i es treballa de forma inde­pen­dent. Hi ha molt bona col·laboració i molt bona entesa. No podem perdre de vista que portem el seu nom, i hem d'intentar que aquest nom quedi correc­tament, com l'escola vol quedar bé amb les seves coses.

 

- El club no només està format per jugadors del col·legi?

- El segon o tercer any vam plantejar a l’escola la necessitat d’obrir el club a tota la gent que volgués venir a jugar. Ho van entendre perfectament, perquè teníem molts equips incomplets. El fet d'obrir el club, i després l'escola de bàsquet, ens ha donat una empenta molt important. Hi ha entre un 15 i un 20% de jugadors que són de fora de les Escolàpies. Això es nota, sobretot en els equips més grans.

 

- La col·laboració entre escola i club comporta que s'hagi de combinar la formació amb l'obtenció de resultats.

- L'escola voldria que el primer i únic objectiu fos el de formar nois i noies. Nosaltres, com a club, també volem això. I, a més, ens agrada que de tant en tant guanyin. Així que tractem de combinar les dues coses.

 

- El dia de la presentació vau demanar a l'Ajuntament que millori les ins­tal·lacions municipals. És un dels problemes més greus que té el club?
- D'entrada, haig de dir que sense l'ajuda de l'Ajuntament, avui no estaríem on estem. Fruit del nostre creixement s'ha fet palès que la quantitat d'instal·lacions que hi ha és insuficient, i això, en el fons, és bo. L'aportació que està fent el CB Escolàpies al món del bàsquet de Figueres és positiva. La ciutat té un número de practicants important entre els dos clubs que hi ha i també el Bàsquet Vilafant, que és de l'entorn de l'àrea urbana. Hi ha molts nens que juguen a bàsquet. Les ins­tal·lacions són insuficients, però no vull perdre de vista que si no ens haguessin donat facilitats al principi, avui no estaríem on estem. L'escola de bàsquet només fa ús de les instal·lacions municipals dos dies a l'any. Un, per a la presentació. L'altre, amb la trobada d'escoles, que serà el tercer any que organitzem nosaltres a Figueres. Si no, ells fan la seva feina a les Escolàpies. Els federats sí que necessiten de les instal·lacions municipals, i avui són molt insuficients. Ens tro­bem moltes vegades que dos equips han de compartir pista, i això es fa difícil, però és el que tenim. El que passa és que no veiem que a curt termini això hagi de canviar massa, així que hem d'intentar tenir fórmules imaginatives per ensortir-nos.

 

- Com quines?

- Si podem, entrenem a fora. L'Ajuntament ens ho ha facilitat, però ara serà més complicat amb el mal temps. També compartim pista, i si un equip veu que són pocs, avi­sa l'equip que té més a prop per compartir la pista si a aquest li tocava entrenar a fora. També allarguem al màxim els horaris. El sènior masculí, per exemple, entrena els divendres de dotze a dos quarts de dues de la nit, cosa que és prou surrealista. Ningú pot dir que no aprofitem el que ens donen, i més.

 

- Prop de l'escola es farà el pavelló Parc de les Aigües, i l'alcalde ha dit que el club tindrà un ús preferencial.

- Ho a dit tres vegades, sempre en públic, i hem d'entendre que serà així. Però toquem de peus a terra. Quan això es pro­dueixi, serà una instal·lació en la qual l'Ajuntament tindrà la potestat de poder-la utilitzar, i probablement no serem els únics que la voldrem. És una promesa que ens ha fet i l'agafem amb il·lusió, però no podem perdre de vista que en el Mapa d'Instal·lacions Esportives del Mu­nicipi (MIEM) encara no està definit on anirà. Fa anys que parlem del pavelló, però encara no s'ha començat a construir. Això pot durar dos o tres anys més, i en aquest temps nosaltres hem de seguir vivint, i el creixement continua. No tenim massa clar com ho podrem fer.

 

- La falta d'instal·lacions, limita el futur del CB Escolàpies?

- Evidentment que ens limita, tot i que no ho volem. Si ara parem aquesta roda, després serà molt difícil tornar-la a engegar. L'any vinent ens haurem de plantejar jugar partits a fora, com fan altres clubs de Girona. El que passa és que el dia que plou o fa tramuntana, has d'ajornar els partits, i la burocràcia de la federació i la seva forma d'organitzar-se no et posa les coses fàcils, ja que si no compleixes, hi ha sancions. Tot és molt més complicat.

 

- Hem fet referència al futur pavelló. Com serà?
- Tindrà tres pistes, però el que m'ha sobtat és que una d'elles serà d'utilització del centre educatiu, segons el que he entès. Les altres dues, d'utilització municipal fora de l'horari lectiu. Això vol dir que hi haurà dues pistes transversals que es podran utilitzar, però no una de central.

 

- Això vol dir que no acabarà de resoldre la situació?

- Si és com he pogut veure en els plànols, no. Però és millor que el que hi ha ara. Venim d'una situació molt deficitària, i costa arreglar-ho. Tampoc és que les instal·lacions que tenim ara vagin so­brades. Han remodelat el parquet del pavelló vell, però, tal i com indica el MIEM, cal fer altres coses que potser són més necessàries que el parquet.

 

- Com arreglar els vestidors?
- Els vestidors i la caldera. Només cal fer una volta pels pobles de les comarques gironines per veure que les instal·lacions que tenim estan molt per sota de la mitjana. L'aigua calenta i els vestidors eren més necessaris que el parquet, però benvingut sigui el que han fet. Ara haurem d'anar amb compte quan s'arreglin els vestidors perquè no el facin malbé.

 

- Què en pensa, en línies generals, del MIEM?

- Es bo que es fixi un pla a deu anys, ja que veus quines mancances tens. Des d'aquest punt de vista, està molt ben estructurat. Ara, portar-lo a la pràctica és complicat, ja que calen diners. Moltes de les coses que s'expliquen són necessàries. Ja les hauríem de tenir per la població que tenim. Em dóna la sensació que si hi hagués 60.000 habitants, com es preveu, el pla tornaria a ser insuficient quan s'hagués acabat.